En el món de l’esport tots sabem que s’han de fer sacrificis, el que passa es que hi ha practiques esportives que en necessiten més que d’altres. El sumo n’és un d’ells, tal com apareixia fa unes hores en aquesta noticia de diari.
Sumo, esport amb història
El sumo és un esport mil·lenari al Japó, però que habitualment compta amb pocs interessats. Si bé abans hi havia uns 400 titulats cada any, ara amb prou feines arriba a la vuitantena. Els motius són varis, però es concentren en una sola premissa: és un esport molt dur. Aquests són alguns dels problemes habituals:
- Entrenament molt dur: els alumnes interessats han de tenir un mínim d’alçada i pes. Si volen entrar a l’acadèmia, han de demostrar que tenen tots els estudis obligatoris aprovats. Un cop a dins, no se’ls hi permet cap mena de distracció i les condicions allà dins són molt dures, amb un grau de disciplina comunitària molt elevat. Cal dir que la majoria no supera el primer curs.
- Conseqüències per la salut: la majoria de lluitadors pesen al voltant dels 150 kg. I això, a la llarga, pot provocar molts problemes. La majoria comencen patint problemes de genolls, però a mesura que es van fent grans la cosa es va complicant. Un altre tema és l’alimentació, que pot arribar a provocar diabetis o problemes de cor (l’esperança de vida d’un practicant de sumo és 20 anys menys que la resta de japonesos).
- Poques possibilitats d’èxit: per arribar a ser algú cal guanyar molts enfrontaments, per la qual cosa es podria dir que són pocs els que poden viure realment d’això. Tot és molt jeràrquic i hi ha també una forta tradició que té molt de pes.
Per cert, les dones no poden practicar-ho. A vegades es fan algunes exhibicions, però estan fora de tota oficialitat possible. De fet, fins i tot solen tenir prohibida l’entrada a les competicions. Aquest és un dels principals motius pel qual mai podrem veure el sumo als Jocs Olímpics, ja que la discriminació per raons de gènere encara és molt forta.
