Fer esport és quelcom que s’està posant cada cop més de moda entre la gent que normalment no en practicava de cap mena. Persones de diverses constitucions i condicions físiques, motivades per objectius personals o per les propostes d’altres, es calcen unes sabatilles esportives i surten a córrer, al carrer o a la muntanya, i descobreixen que és una activitat addictiva.
Quan se n’adonen ja hi estan enganxades i han superat la mandra i l’escepticisme sobre els avantatges de córrer, i quan no hi van tenen ganes que arribi l’hora de tornar-hi. A més, es tracta d’un esport pràcticament gratuït, perquè es pot practicar amb una inversió mínima en calçat i roba adequada, sense necessitat de pagar quotes que ens facin sentir culpables si hi faltem i, a més de perdre forma, llencem els diners.
Però a més de tot això, córrer és un esport que es pot practicar en solitari o en companyia, cadascuna de les opcions amb avantatges i inconvenients que haurem de valorar per tal de decidir per quina ens decantem.
Si ho fem sols, és clar, depenem de nosaltres mateixos, podem fer-ho a prop de casa i no haver-nos de desplaçar i donar el màxim per tal de superar les nostres marques o, al contrari, si veiem que un dia no estem gaire fins ho podem deixar estar abans d’hora sense perjudicar ningú.
Per altra banda, si som de voluntat no gaire forta, el fet de no tenir algú que ens esperoni a superar la mandra i sortir a córrer és un desavantatge.
Si, al contrari, correm en companyia, és cert que ens haurem d’adaptar als horaris i potser una zona que quedi a mig camí entre l’altra persona i nosaltres –llevat que visquem junts-, però ens estirarà si mandregem i també comptarà amb nosaltres per interpretar aquest paper en cas que la situació es capgiri.
Pel que fa a l’acte de córrer en si, seria ideal que tinguéssim un nivell similar, per tal que cap de les dues persones hagi d’esperar l’altra i sempre hi hagi un repte per a ambdós participants, assequible però motivador.
