Adrián Valdivia i Eric Lopes
Exalumnes del Grau Superior EAS de l’Escola Vitae (2ª generació), ens parlen de la seva experiència al nostre centre i de la vida professional després d’haver finalitzat els estudis.
— Què us va portar a prendre la decisió d’estudiar a l’Escola Vitae?
Adrián: En acabar el batxillerat, jo tenia clar que volia començar estudis relacionats amb l’esport, ja que és la meva passió des dels 5 anys; a aquesta edat vaig començar a jugar en un equip de futbol i no ho he deixat des de llavors. Com el primer any no vaig poder entrar en la pública, amb la meva mare vam començar a buscar informació per internet i vam trobar l’Escola Vitae. La veritat és que no tenia cap referència del centre ni coneixia a ningú que hagués estudiat aquí, però com que em va cridar l’atenció, vaig anar a visitar les instal·lacions i vaig fer una entrevista amb el director de l’escola, i la veritat és que amb això vaig acabar de convèncer-me per a matricular-me… i vaig encertar de ple! (riu)
De fet, en el meu segon any vaig obtenir una plaça per a entrar en la pública, però vaig preferir quedar-me en Vitae, tant per la qualitat de la formació que estava rebent com per les amistats que havia fet.
Eric: Jo, en canvi, en acabar el batxillerat vaig començar a estudiar el Grau d’Administració i Direcció d’Empreses, però de seguida em vaig adonar que no era per mi. Un amic que era alumne Vitae de primera generació em va parlar del centre i de la seva experiència personal, que era molt bona, així que vaig parlar amb un company que també volia començar els estudis d’esport i tots dos ens vam decidir a matricular-nos a Vitae.
[/vc_column_text][vc_column_text]
— Què esperàveu quan vau començar els estudis al centre? El Grau Superior es va ajustar a les vostres expectatives?
[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]
Eric: En el meu cas ja sabia més o menys què esperar, perquè el Pere, el meu amic, m’havia parlat de la metodologia, les classes pràctiques, etc. En realitat, tenir aquest feedback per endavant va ser el que em va acabar de convèncer per a inscriure’m. En aquell moment (jo tenia 19 anys), la veritat és que vaig agrair una formació tan pràctica i dinàmica, i, encara que en acabar em vaig apuntar al Grau de CAFE, vaig aprofitar al màxim els anys a Vitae. A més, hi havia molt bon rotllo amb tots els companys, érem una pinya.
Adrián: La veritat és que per a mi al principi va ser una mica difícil. Com ja he dit, no coneixia a ningú, i el primer dia de curs em vaig trobar amb companys més grans que jo, que venien de diferents ciutats (Sabadell, Terrassa, Hospitalet…), cadascú teníem experiència en esports diferents… A més, jo sóc de El Prat, i cada dia havia d’agafar l’autobús fins a Vall d’Hebron. Va ser la sensació de “sortir de l’ou” per primera vegada, però la veritat és que aquest procés d’adaptació no va durar molt de temps: de seguida es va crear un vincle amb tota la classe, i vaig fer molt bons amics.
[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_single_image image=”19420″ img_size=”1024×728″][/vc_column][/vc_row]
— Què destacaríeu de la vostra experiència a Vitae?
Adrián: Per a mi, el millor de la meva època com a alumne en Vitae és que tots els que érem allà volíem aprendre, no és com a l’escola, que hi ha assignatures que no t’interessen. Els professors, com que són del teu món, t’ajuden una barbaritat. En el 2n curs vaig tenir a Jorge Paricio de professor de pàdel, i ara treballem junts en el RC Polo; és el coordinador de l’escola de tennis.
A més, com ja hem comentat és un tipus de formació molt pràctica. Encara que en aquella època haguéssim de desplaçar-nos a diferents instal·lacions esportives, valia la pena. És a dir, no és el mateix fer una classe de futbol o de rugbi al pati asfaltat del col·legi, que en un camp d’herba en la Teixonera, o fer les classes en el gimnàs del DIR en comptes d’en una sala amb tres o quatre màquines. Amb aquest sistema veus la realitat del sector al qual et dedicaràs i això et motiva moltíssim.
Eric: Exacte, érem com una gran família. Tots teníem una afició en comú, l’esport, i això es notava en les classes. La gent hi va per aprendre, hi ha molt de compromís. A més, les pràctiques estan molt ben organitzades, tant en el DIR, com amb esports específics com a pàdel o tennis. Els continguts que aprens en el Grau Superior són molt útils per a poder entrar en el món laboral, i són aplicables en diferents tipus de treballs.
En el meu cas, el Grau Superior també em va permetre accedir a la universitat, així que en acabar els estudis a Vitae vaig poder matricular-me de la carrera de CAFE.
A Vitae som com una gran família. La gent hi va per aprendre, hi ha molt de compromís.
— Què vas haver de fer per accedir al Grau Universitari?
Eric: Vaig començar la universitat un any després d’haver acabat el Grau Superior, perquè volia preparar-me una assignatura específica de la Selectivitat per pujar nota i poder accedir a CAFE a la pública, i a més vaig aprofitar aquell any per a treure’m el títol d’entrenador de futbol. En aprovar aquesta assignatura de la selectivitat, la nota mitjana del Grau Superior em va pujar un punt, així que vaig poder entrar a la carrera en el Tecnocampus de Mataró.
[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_single_image image=”19434″ img_size=”1024×748″][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]
— Quina va ser la vostra primera experiència laboral en el sector esportiu?
Adrián: L’estiu del 1r curs des de Vitae em proposen realitzar les pràctiques en el RC Polo de Barcelona. Al principi vaig rebutjar l’oferta perquè volia buscar alguna cosa vinculada al futbol, però en veure les instal·lacions i les seccions del club vaig canviar totalment d’opinió, ja que vaig entendre que era una bona oportunitat. Així que, amb dos companys més, Marc Martín i Alejandro Serrano, comencem a treballar com a monitors en les colònies esportives del club, en el meu cas com a ajudant de tennis.
Després d’un mes recordo que Jose Morilla, el meu coordinador, em va comentar que estaven contents amb el treball que estava fent i que a l’escola de tennis buscaven professors per al proper curs… vaig acceptar, i ja porto treballant en el RC Polo 7 anys.
El 2n any em van preguntar si coneixia a algú de la meva classe que pogués treballar a l’escola i vaig proposar a Eric, que, encara que tampoc venia del tennis, tenia molta desimboltura.
Eric: Jo vaig començar en el RC Polo fent una substitució com a entrenador de tennis, i com que vaig treballar molt a gust i en el club van quedar contents amb el meu treball, vaig decidir quedar-me com a entrenador fix en acabar el Grau Superior. He treballat en el club des de llavors, ja que vaig poder compaginar-lo amb la carrera… i fins ara!
[/vc_column_text][vc_empty_space height=”12px”][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”2/3″][vc_column_text]
Gràcies a la formació del Grau Superior vam poder començar a treballar en un sector en què no érem especialistes, i encara a dia d’avui mantenim aquesta feina.
— Els dos veníeu del món del futbol, què penseu quan us proposen ser entrenadors de tennis?
Eric: En el Grau d’EAS a Vitae havíem fet una assignatura de tennis, així que no començàvem de zero. En aquesta assignatura jo havia après bastant, encara que és veritat que mai havia donat una classe. Però en el Polo sabien que tenia una base i que havia tractat amb nens, i jo també creia que podria fer-ho bé. A més, en el club em van ajudar molt i vaig anar aprenent a poc a poc, però la veritat és que des del principi l’experiència va ser molt bona, sobretot la relació amb els nens, que és una part fonamental de l’ensenyament de qualsevol esport.
Adrián: Jo sóc molt supervivent, i vaig pensar que encara que no tingués una gran experiència en aquest esport em buscaria la vida. Vaig començar com a ajudant en pista, i a les dues setmanes el meu company va agafar la baixa i vaig haver d’estar jo sol. Però la veritat és que amb els nens em sentia molt còmode, encara que recordo que, al principi, em feia por que se m’acostés algun pare o mare a preguntar-me alguna cosa, perquè tot era molt nou per a mi (no sols l’experiència com a entrenador, sinó el club, la metodologia…). Malgrat tot, gràcies a la formació que ens oferia l’escola de tennis i als meus companys, em vaig sentir còmode molt ràpid.
[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/3″][vc_single_image image=”19440″ img_size=”large”][/vc_column][/vc_row]
— Adrián, ara tu també treballes com a entrenador personal al DIR, des de fa 4 anys. Creus que la formació rebuda en el Grau Superior EAS t’ha estat útil a l’hora d’incorporar-te al món laboral?
Adrián: Per descomptat, molt. Vaig aprendre molt de sobre diversos esports i gràcies a això estic treballant en sectors que com a esportista no coneixia. Reconec que, quan la vaig cursar a l’Escola Vitae, l’assignatura d’entrenament personal i activitats dirigides no acabava de motivar-me, i ara és una àrea que m’encanta, perquè em permet estar en contacte amb la gent i ajudar-los a aconseguir els seus objectius; és un treball molt agraït.
— Per acabar, recomanaríeu estudiar la formació professional a algú que li agrada l’esport i vol convertir-se en tècnic?
Eric: Ho recomanaria al 100%. Havent cursat la formació professional i la carrera de CAFE, puc dir que, encara que és veritat que en la universitat aprens molt, t’ensenyen a potenciar capacitats com buscar informació, analitzar, sintetitzar… i és una experiència molt enriquidora, també és cert que en el Grau Superior aprens un altre tipus d’habilitats, moltes de les quals no s’ensenyen a nivell universitari, i que són fonamentals en el sector laboral de l’esport.
Adrián: Per descomptat. No sols aprens nous esports, sinó que també practiques esport tu mateix; durant el Grau Superior, jo fins i tot em notava més fort. No tenia ganes d’acabar el cicle! Recordo que a l’any següent vaig anar algun matí al centre amb uns amics per ensenyar-los les instal·lacions, estic molt orgullós d’haver format part de l’Escola Vitae. Encara que hagis practicat un mateix esport tota la vida, no passa res, a Vitae et preparen per desenvolupar moltes altres activitats físiques i habilitats. Això et dóna confiança i t’obre camí en el sector.
